La política del Govern d'Espanya en front a la independència de Catalunya com una amenaça en un joc seqüencial

Para ver la versión en castellano: LINK

*Aquest escrit és un exercici teòric i simplificat de la realitat, ja que és impossible analitzar totes les variables i, per tant, no és el que es pretén aquí. És impossible identificar totes les variables i preveure el resultat de la situació actual respecte aquest problema o com vulgui dir-li cada lector. Com a premissa d'aquest escrit s'accepta l'existència d'un dèficit català (balances fiscals) de 16.000 milions d'euros l'any aproximadament, ja que les dades publicades recentment no segueixen el mètode ordinari per calcular les balances fiscals entre territoris.

Davant la possibilitat de secessió d'una part d'un Estat, hi ha moltes estratègies a seguir pels qui no desitgen la divisió del territori en joc. No obstant això, l'estratègia per part dels dirigents de l'Estat existent pot derivar molt fàcilment cap a les amenaces. Al Regne Unit l'ús de l'amenaça com a tal no ha existit (entenent per amenaça la voluntat de no arribar a acords post-secessió o fins i tot boicotejar l'economia del territori separat), ja que si Escòcia decideix independitzar-se sembla ser que hi haurà voluntat de cooperació entre les parts (això no treu que el govern anglès hagi estat dur en quant als perills que hauria d’encarar Escòcia, sobretot a nivell econòmic). Per contra, en el cas espanyol sí que s'està utilitzant l'estratègia de l'amenaça (entesa com no voluntat de cooperació, tal com ja s'ha dit).

La situació de secessió de part d'un territori es pot analitzar com un joc seqüencial, seguint la teoria de jocs. En el cas d'Espanya, cal tenir en compte que en aquest joc participa l'element de l'amenaça. En aquest tipus de situacions el primer a moure ha d'analitzar les possibles conseqüències d'aquesta amenaça per a decidir si és ferma o només dissuasiva.

Assumpció - Isidre Nonell

Si Catalunya decidís secessionar-se d'Espanya aquesta segona tindria dues opcions, sent a) negociar o b) no negociar. Segons l'amenaça prèvia, Espanya no negociaria, però aquesta amenaça és només una estratègia que juga ex ante, és a dir, abans de la possible independència. Un cop el territori en joc s'ha separat, pactar o no pactar dependrà de les conseqüències econòmiques d'aquestes dues opcions, no del fet d'haver utilitzat l'amenaça com dissuasió.

No negociar per Espanya pot suposar (en principi i de forma simplificada) una pèrdua de 16.000 milions d'euros l'any, si tenim en compte les balances fiscals (les que utilitzen el sistema més defensat pels economistes, en aquest punt no entrarem ara) i un benefici per a Catalunya de 16.000 milions. No obstant això, d'aquests 16.000 milions Catalunya hauria restar la probable disminució de vendes al territori espanyol (i majors costos d'exportació, almenys fins a firmar acords de lliure comerç y/o l’entrada a la UE). Així mateix, Espanya també perdria altres quantitats diferents als 16.000 milions que actualment distribueix de l'activitat econòmica catalana a altres comunitats autònomes. És a dir, Catalunya s'estalviaria alguna cosa, però menys de 16.000 milions i Espanya perdria més de 16.000 milions.