Llei 26/2013 de caixes d’estalvi i fundacions bancàries: Precedents de la normativa aprovada

Para ver esta entrada en castellano ir a este Link.

Joaquim Vayreda - Inici de la Primavera

El primer que s’ha de dir, és que abans d’aprovar la Llei 26/2013 les normes regulades en aquesta ja s’havien posat en pràctica.

L’origen de la normativa actual, dividida entre caixes d’estalvi pròpiament dites i fundacions bancàries, prové del procés d’integració de les caixes d’estalvi vist durant els últims anys de crisi. Aquest procés d’integració es coneix, en la seva fase inicial, com a Sistema Institucional de Protecció (SIP), i l’objectiu que buscava era que les caixes d’estalvi s’unissin amb manteniment de la seva autonomia empresarial, però compartint certs serveis per reduir despeses. El SIP va donar lloc a les anomenades fusions fredes, on les caixes seguien actuant amb les seves pròpies marques/denominacions per exercir l’activitat bancària minorista (com l’atorgament de préstecs familiars, obertura de comptes corrents, etc.), mentre que la resta de serveis com el jurídic o la banca majorista (com l’inversió en empreses) es prestava de forma conjunta.

Com es pot veure, ja en la primera fase del procés d’integració de les caixes d’estalvi es buscava reprendre els orígens històrics d’aquestes, que és la banca minorista. La Llei 26/2013 només confirma aquest llarg i lent procés de regulació dels nous requisits de les caixes (Títol I de la Llei).

El problema va ser que el procés d'integració es va presentar insuficient, de manera que les caixes d'estalvi van tendir a fusionar-se en societats anònimes, les mateixes en les que prèviament s’havien centralitzat les activitats diferents a la banca minorista . Com a resultat d'aquesta segona fase d'integració observem la posada en pràctica de les anomenades fundacions bancàries, que ara veiem regulades a la Llei 26/2013 (Títol II de la Llei).

L’activitat de les fundacions bancàries, com ja vam veure durant la segona fase del procés d’integració i ara amb la Llei 26/2013, és la tinença de participacions en entitats de crèdit i l’obra social, executada amb els beneficis obtinguts gràcies a les participacions que tenen en les entitats de crèdit.