Brexit: El principal dubte jurídic al que ens enfrontem davant la sortida d’un Estat membre de la UE

Para ver la versión en castellano ir a este link.

La sortida d’un Estat de la Unió Europea (UE) està regulada expressament al Tractat de la Unió Europea (TUE) i aquesta es complimenta amb el règim constitucional de l’Estat membre que sol·licita la seva sortida de la UE.

L’art. 50 TUE estableix que qualsevol Estat membre de la UE pot decidir, de conformitat al seu règim constitucional, retirar-se de la unió amb la notificació pertinent. Els organismes europeus no poden obligar a l’Estat a dur a terme aquesta notificació, tot i que al Regne Unit ja li estan demanant que no retardi la seva sol·licitud de sortida. De fet, podria passar que després del referèndum mai s’arribés a notificar la voluntat de sortida.

Per tant, un cop l’Estat membre ha decidit separar-se de la UE, seguint el seu règim constitucional intern, ha de notificar aquesta decisió al Consell Europeu. Amb aquesta notificació s’inicia el procés de negociació sobre els termes i condicions de la separació. En cas de no arribar-se a un acord en termini de 2 anys, els tractats entre l’Estat membre i la UE queden sense efecte automàticament, llevat que per unanimitat de tots els Estats membre s’acordi prorrogar el termini. Si l’acord s’assoleix abans dels 2 anys, la sortida s’executa amb anterioritat al transcurs del període màxim. Aquest acord requereix majoria qualificada dels Estats membre.

Des que l’Estat membre comunica la seva voluntat de sortida aquest queda fora de la presa de decisions de la UE, tot i que els tractats es segueixen aplicant (libertat de moviment de persones i mercaderies, per exemple).

La qüestió clau a nivell jurídic respecte a aquest procediment es refereix al següent paràgraf de l’art. 50 TUE:

“Si l’Estat membre que s’ha retirat de la Unió sol·licita novament l’adhesió, la seva sol·licitud s’ha de sotmetre  al procediment establert a l’article 49.”

El dubte jurídic a resoldre és si al dir-se que l’Estat membre un cop retirat ha de presentar novament la sol·licitud d’entrada (en cas de voler-se reincorporar), es pot interpretar en el sentit de que durant la fase de negociació de la sortida (entre la data de notificació de la voluntat de sortida i la data de conclusió de l’acord o finalització del termini de negociació) és possible que l’Estat membre retiri la seva voluntat de sortida.

Entenc que la interpretació que permet la retirada de la voluntat de sortida és la raonable, sempre i quan no s’hagi finalitzat el procés de separació. Això es deu al fet que, de no seguir aquesta interpretació, es podria obligar a un Estat membre que ja ha decidit no separar-se de la UE, continuar negociant la seva retirada, deixar de ser membre de la UE i després iniciar de nou el procés d’incorporació.

Perquè la retirada de la voluntat de separació no fos reversible, l’art. 50 s’hauria de parlar de “l’Estat membre que hagi notificat la seva voluntat de retirar-se en aplicació del present article...”. A més, davant un dubte interpretatiu d’una norma causada per la falta de previsó expressa (problema d’interpretació literal), el dubte s’ha de resoldre atenent a la finalitat de la norma, i la finalitat de la mateixa és respectar la sobirania dels Estats membre i regular el procés de separació sol·licitat, no regular un procés d’exclusió o sortida obligatòria.